Lluis CASAS*
No tenim en el nostre país tribunes prou lliures on es puguin difondre amb eficàcia elements crítics del nostre entorn social, de forma àgil i en el temps real de la informació. Sobre tot, quan afecten a la butxaca dels poderosos, terme exemplar de l’eficàcia del llenguatge. Els mecanismes digitals, diuen, poden jugar aquest paper amb un baix cost i elevada difusió. Espero que sigui cert i per això utilitzo aquesta plataforma amiga i cordial.
Les darreres setmanes han anat plenes en els mitjans de comunicació de la hipocresia habitual en assumptes immobiliaris. Hipocresia oficial, mediàtica i social. El que tothom sabia i que es feia a la llum del dia a Marbella, i cal dir sense gaires dificultats legals, s’ha transformat en matèria penal, en crisi municipal i en estirabots partidistes. Tard, però era d’esperar.
Poques setmanes desprès, a mitjans de Juny, apareixen publicacions oficials, en el marc de les administracions ambientals, que criden l’alerta sobre la pressió de l’edificació en territoris delicats i molt matxacats. El que ha tingut major difusió ha estat l’informe sobre el medi ambient a Espanya, presentat per la ministra de Medi Ambient, que mostra unes xifres valoratives, sorprenents (tot i que en aquesta matèria res és sorprenent) i expressives de la situació d’alarma extrema en que ens trobem.
En la primera part, la crisis marbellí al·ludida, i malauradament crec que en la segona pot passar el mateix, (la informació oficial abans referida), res del fonamental ha quedat en primera plana. L’escàndol no son els tigres, el quadres o les propietats mal adquirides, ni tant sols la corrupció immobiliària profunda que impregna territoris humans i geogràfics de dimensions difícilment imaginables per a la majoria dels mortals. El moll de l’os és l’espectacular negoci immobiliari que tenim implantat a Espanya. Negoci que es realitza en gran part apropiant-se del benestar col·lectiu, destruint valors que son de tots, com el paisatge o les possibilitats de viure dignament sense convertir-se en un bàrbar i sense triturar presents i futurs a escala més humana. També ho és el fet de llançar en mans d’immobiliàries i entitats de crèdit trenta anys o més dels ciutadans que necessiten un simple habitatge digne.
Tot això està passant davant els ulls de milions de persones, d’entitats socials, sindicats, partits polítics, governs autonòmics, locals i del propi estat. No hi ha ocultació, ni tant sols discreció, tot es fa dalt de l’escenari. Tot excepte els contractes reals, amb els euros reals. Per si l’Hisenda pública està mirant.
Em pregunto: Hi ha una reacció equiparable al desastre?. No ho sembla. Però no és per que no sia un problema, sinó per s’ha aconseguit que una majoria de la població i del mon representatiu i associatiu ho consideri inevitable, normal, bo, o alguns, extraordinàriament profitós. La minoria honorable que clama en contra i exigeix mesures se sent en un desert...de ciment.
La reflexió des de Catalunya ha de ser molt crítica. Des del Principat es considera que aquestes barbaritats son cosa del País Valencià, on el PP fa i desfà a gust, o de Múrcia, on passa quelcom de semblant. Però aquí no necessitem exemples per la feina especulativa i destructiva. El país sencer en va ple i n’és expert. I no solament a la costa, o a l’entorn metropolità. L’interior s’hi ha incorporat amb gran entusiasme, i l’alta muntanya i fins i tot el medi rural, si es requalifica. La gran paraula, la paraula màgica de fer diners a tones que obre la porta de la cova dels tresors. La requalificació del sòl.
A Catalunya no s’actua a la mateixa escala que en altres zones, però el sistema (és un sistema) està sòlidament implantat a tot el territori. Catalunya és, una forma d’expressar-ho, UNA MARBELLA DIFOSA. Més val que ho reconeixem. El conseller del ram urbanístic manifestà, fa dies, la seva tranquil·litat psíquica i jurídica al respecte. Pensa que més de cent mil vivendes més a la costa no tenen problema. Encara hi ha camí per a recorre.
Les petjades immobiliàries s’estenen allà on hi ha territori indefens, o poblacions amb dificultats econòmiques o mal dirigides pels polítics locals i amb possibilitats de paisatge. Els promotors arriben, veuen i construeixen. César es va deixar de citar la darrera part del procediment i la més interessant (ell en va fruir abastament) i que Woody Allen ens ha recordat posteriorment: agafen els diners i corren, però no fugint, sinó buscant una nova ocasió. Destrueixen i no de la manera constructiva a l’estil de l’eslògan del vell capitalisme. Excés d’obra, poca atenció al medi. Escassa qualitat. Fòbia als espais lliures o públics. Aprofitament màxim. Cap mirada al consum d’aigua, a la necessitat de comunicacions, a la planificació territorial raonable. Res es respecta si el negoci és bo. Boscos, barris antics, entorns primigenis. L’esperpent arribar a extrems inimaginables. El líder del sector, amb un ben proveït aparcament de vehicles nobles, més d’un per dia, te la supèrbia de proposar reduir el cost de l’habitatge per la via de la reducció de la qualitat. Tot un exemple del que és capaç la nostra burgesia en la era de la competitivitat: compri a preu astronòmic el seu habitatge, la caixa li facilitarà una hipoteca i un crèdit per a fer les coses que no ha fet el promotor. El líder del sector es creu que el personal desconeix l’impacte de l’obra en el preu final.
Tenim molt present la gran escala, promocions d’habitatge, de comerç o d’equipament privat o públic, milers i milers de metres edificats. El seu impacte visual la fa inocultable i protagonista. I els promotors, públics i privats en fan ostentació. Però, també, més difícil de veure, però no menys dolorosa, la petita escala, xalets, petites promocions que passen per sobre de valors naturals, de “drets històrics”, del paisatge natural i urbà que s’ha construït en centenars d’anys i que ara desapareix en mesos. A construir, a construir, que el mon s’acaba!. Feu-vos propietaris del mon, compreu-vos una parcel·la!.
Tenim xifres?. Quin volum de negoci privat suposa?. Hisenda ho sap i calla, hi ha una dimensió que ha de restar desconeguda. La tolerància fiscal funciona a plena màquina. Si hi ha beneficis que corrin, que creixin. La xifra global ens esglaiaria, és millor no citar referències per a mantenir la serenor de l’esperit. Però, hi ha un aspecte més important: cap on circulen aquests rius de diners, negres i blancs?. A inflar la bola de la despesa de luxe, a reincorporar-se al circuit fatídic de la “inversió” immobiliària, als immensos beneficis financers. Una coalició blindada i expansiva, dels sectors immobiliari i bancari.
Un país amb importants llacunes socials i amb escassa implantació tecnològica en l’economia i molt necessitat d’impuls a la inversió de futur, com pot permetre’s el malbaratament immobiliari?. Pot ser perquè genera ocupació?. Si, és cert. La construcció genera molta ocupació, però quina? : molts contractes, però contractes a precari, inestables o sense declarar. El capital refugiat en un sector on no hi ha possibilitat de mesurar la competitivitat empresarial.
Pregunteu a l’entitat financera, als registradors, on és el diner negre, groc o vermell, on son els bitllets de 500 euros que circulen de mà en mà ?. A Espanya, contesten a Europa.
No creieu que no hi ha resposta. No és difícil seguir-li la pista. Però no interessa. Vivim una nova època de privilegis fiscals. En tenim llarga experiència.
És només un problema sectorial?. No ho creieu, Es tracta de redistribuir rendes regressivament, creant expectatives de risc refugiant-se en un valor material, el sòl que pot enganyar molta gent durant molt temps.
Efectes econòmics?. Enormes. Aplicació de l’estalvi cap a un sector tancat. Captura de la renda familiar per a tot la vida. Reducció de consums alternatius. Opacitat fiscal i menor recaptació en relació a la vertadera activitat econòmica. Increment dels costos públics i privats, en mobilitat obligada, en infrastructures excessives. En efectes ambientals a llarg termini. En model social. Serem coneguts en el futur pels cambrers d’Europa?.
Mireu arreu de Catalunya: ciment. Mireu al darrera del ciment, s’albiren en la penombra difoses Marbelles, moltes difoses Marbelles. Un conjunt més gran que diverses Marbelles. És Catalunya no ho dubteu.
Lluis Casas és el responsable de “Metiendo bulla” per a les qüestions de les infrestructures.
No tenim en el nostre país tribunes prou lliures on es puguin difondre amb eficàcia elements crítics del nostre entorn social, de forma àgil i en el temps real de la informació. Sobre tot, quan afecten a la butxaca dels poderosos, terme exemplar de l’eficàcia del llenguatge. Els mecanismes digitals, diuen, poden jugar aquest paper amb un baix cost i elevada difusió. Espero que sigui cert i per això utilitzo aquesta plataforma amiga i cordial.
Les darreres setmanes han anat plenes en els mitjans de comunicació de la hipocresia habitual en assumptes immobiliaris. Hipocresia oficial, mediàtica i social. El que tothom sabia i que es feia a la llum del dia a Marbella, i cal dir sense gaires dificultats legals, s’ha transformat en matèria penal, en crisi municipal i en estirabots partidistes. Tard, però era d’esperar.
Poques setmanes desprès, a mitjans de Juny, apareixen publicacions oficials, en el marc de les administracions ambientals, que criden l’alerta sobre la pressió de l’edificació en territoris delicats i molt matxacats. El que ha tingut major difusió ha estat l’informe sobre el medi ambient a Espanya, presentat per la ministra de Medi Ambient, que mostra unes xifres valoratives, sorprenents (tot i que en aquesta matèria res és sorprenent) i expressives de la situació d’alarma extrema en que ens trobem.
En la primera part, la crisis marbellí al·ludida, i malauradament crec que en la segona pot passar el mateix, (la informació oficial abans referida), res del fonamental ha quedat en primera plana. L’escàndol no son els tigres, el quadres o les propietats mal adquirides, ni tant sols la corrupció immobiliària profunda que impregna territoris humans i geogràfics de dimensions difícilment imaginables per a la majoria dels mortals. El moll de l’os és l’espectacular negoci immobiliari que tenim implantat a Espanya. Negoci que es realitza en gran part apropiant-se del benestar col·lectiu, destruint valors que son de tots, com el paisatge o les possibilitats de viure dignament sense convertir-se en un bàrbar i sense triturar presents i futurs a escala més humana. També ho és el fet de llançar en mans d’immobiliàries i entitats de crèdit trenta anys o més dels ciutadans que necessiten un simple habitatge digne.
Tot això està passant davant els ulls de milions de persones, d’entitats socials, sindicats, partits polítics, governs autonòmics, locals i del propi estat. No hi ha ocultació, ni tant sols discreció, tot es fa dalt de l’escenari. Tot excepte els contractes reals, amb els euros reals. Per si l’Hisenda pública està mirant.
Em pregunto: Hi ha una reacció equiparable al desastre?. No ho sembla. Però no és per que no sia un problema, sinó per s’ha aconseguit que una majoria de la població i del mon representatiu i associatiu ho consideri inevitable, normal, bo, o alguns, extraordinàriament profitós. La minoria honorable que clama en contra i exigeix mesures se sent en un desert...de ciment.
La reflexió des de Catalunya ha de ser molt crítica. Des del Principat es considera que aquestes barbaritats son cosa del País Valencià, on el PP fa i desfà a gust, o de Múrcia, on passa quelcom de semblant. Però aquí no necessitem exemples per la feina especulativa i destructiva. El país sencer en va ple i n’és expert. I no solament a la costa, o a l’entorn metropolità. L’interior s’hi ha incorporat amb gran entusiasme, i l’alta muntanya i fins i tot el medi rural, si es requalifica. La gran paraula, la paraula màgica de fer diners a tones que obre la porta de la cova dels tresors. La requalificació del sòl.
A Catalunya no s’actua a la mateixa escala que en altres zones, però el sistema (és un sistema) està sòlidament implantat a tot el territori. Catalunya és, una forma d’expressar-ho, UNA MARBELLA DIFOSA. Més val que ho reconeixem. El conseller del ram urbanístic manifestà, fa dies, la seva tranquil·litat psíquica i jurídica al respecte. Pensa que més de cent mil vivendes més a la costa no tenen problema. Encara hi ha camí per a recorre.
Les petjades immobiliàries s’estenen allà on hi ha territori indefens, o poblacions amb dificultats econòmiques o mal dirigides pels polítics locals i amb possibilitats de paisatge. Els promotors arriben, veuen i construeixen. César es va deixar de citar la darrera part del procediment i la més interessant (ell en va fruir abastament) i que Woody Allen ens ha recordat posteriorment: agafen els diners i corren, però no fugint, sinó buscant una nova ocasió. Destrueixen i no de la manera constructiva a l’estil de l’eslògan del vell capitalisme. Excés d’obra, poca atenció al medi. Escassa qualitat. Fòbia als espais lliures o públics. Aprofitament màxim. Cap mirada al consum d’aigua, a la necessitat de comunicacions, a la planificació territorial raonable. Res es respecta si el negoci és bo. Boscos, barris antics, entorns primigenis. L’esperpent arribar a extrems inimaginables. El líder del sector, amb un ben proveït aparcament de vehicles nobles, més d’un per dia, te la supèrbia de proposar reduir el cost de l’habitatge per la via de la reducció de la qualitat. Tot un exemple del que és capaç la nostra burgesia en la era de la competitivitat: compri a preu astronòmic el seu habitatge, la caixa li facilitarà una hipoteca i un crèdit per a fer les coses que no ha fet el promotor. El líder del sector es creu que el personal desconeix l’impacte de l’obra en el preu final.
Tenim molt present la gran escala, promocions d’habitatge, de comerç o d’equipament privat o públic, milers i milers de metres edificats. El seu impacte visual la fa inocultable i protagonista. I els promotors, públics i privats en fan ostentació. Però, també, més difícil de veure, però no menys dolorosa, la petita escala, xalets, petites promocions que passen per sobre de valors naturals, de “drets històrics”, del paisatge natural i urbà que s’ha construït en centenars d’anys i que ara desapareix en mesos. A construir, a construir, que el mon s’acaba!. Feu-vos propietaris del mon, compreu-vos una parcel·la!.
Tenim xifres?. Quin volum de negoci privat suposa?. Hisenda ho sap i calla, hi ha una dimensió que ha de restar desconeguda. La tolerància fiscal funciona a plena màquina. Si hi ha beneficis que corrin, que creixin. La xifra global ens esglaiaria, és millor no citar referències per a mantenir la serenor de l’esperit. Però, hi ha un aspecte més important: cap on circulen aquests rius de diners, negres i blancs?. A inflar la bola de la despesa de luxe, a reincorporar-se al circuit fatídic de la “inversió” immobiliària, als immensos beneficis financers. Una coalició blindada i expansiva, dels sectors immobiliari i bancari.
Un país amb importants llacunes socials i amb escassa implantació tecnològica en l’economia i molt necessitat d’impuls a la inversió de futur, com pot permetre’s el malbaratament immobiliari?. Pot ser perquè genera ocupació?. Si, és cert. La construcció genera molta ocupació, però quina? : molts contractes, però contractes a precari, inestables o sense declarar. El capital refugiat en un sector on no hi ha possibilitat de mesurar la competitivitat empresarial.
Pregunteu a l’entitat financera, als registradors, on és el diner negre, groc o vermell, on son els bitllets de 500 euros que circulen de mà en mà ?. A Espanya, contesten a Europa.
No creieu que no hi ha resposta. No és difícil seguir-li la pista. Però no interessa. Vivim una nova època de privilegis fiscals. En tenim llarga experiència.
És només un problema sectorial?. No ho creieu, Es tracta de redistribuir rendes regressivament, creant expectatives de risc refugiant-se en un valor material, el sòl que pot enganyar molta gent durant molt temps.
Efectes econòmics?. Enormes. Aplicació de l’estalvi cap a un sector tancat. Captura de la renda familiar per a tot la vida. Reducció de consums alternatius. Opacitat fiscal i menor recaptació en relació a la vertadera activitat econòmica. Increment dels costos públics i privats, en mobilitat obligada, en infrastructures excessives. En efectes ambientals a llarg termini. En model social. Serem coneguts en el futur pels cambrers d’Europa?.
Mireu arreu de Catalunya: ciment. Mireu al darrera del ciment, s’albiren en la penombra difoses Marbelles, moltes difoses Marbelles. Un conjunt més gran que diverses Marbelles. És Catalunya no ho dubteu.
Lluis Casas és el responsable de “Metiendo bulla” per a les qüestions de les infrestructures.
